Menu sup

Història

Història

Senyal avui desaparegut, va estar previst en el Pla de 1847 amb aparell de tercer ordre petit model i amb una aparença de llum fixa blanca variada per eclipsis cada quatre minuts, la qual cosa li conferia la particularitat de ser el far amb el ritme més lent de totes les Balears. Va ser projectat per Emili Pou. En aquell moment el seu abast era de 15 milles nàutiques per a un observador situat a 4 metres d’altura sobre la mar i amb un estat de l’atmosfera ordinari. La seva ubicació va ser objecte de discussions des del primer moment. Hi havia opinions discrepants, uns partidaris de situar-lo en l’enclavament anomenat “Punta Grossa”, fonamentalment per raons de recalada, i altres, defensors de la ubicació a l’illot de Tagomago, per entendre que la llum donaria un millor servei als usuaris en general i en especial als pescadors. El fet d’haver d’accedir a una zona de penya-segat i en un promontori a uns dos quilòmetres i mig de distància del lloc més pròxim amb camí d’accés va suposar no poques complicacions i obstacles per a les obres, els materials de les quals es transportaven per via marítima i es pujaven després a l’emplaçament del far. Les obres es van dur a terme amb dificultats afegides a causa d’una epidèmia de còlera i la necessitat de canviar les pedreres, ja que la pedra extreta en el primer emplaçament eren de molt mala qualitat. Per això, encara que els primers torrers destinats van arribar-hi a mitjan 1868, el far no es va inaugurar fins el 15 de setembre de 1870. Al poc de temps d’inaugurar-se, es va comprovar que la seva ubicació no era la idònia i va haver de construir-se finalment un nou far a l’illa de Tagomago i eliminar per sempre el de Punta Grossa. Encara que el far de Tagomago es va il•luminar el 1914, el de Punta Grossa no es va apagar fins l’1 d’agost de 1916, per esperar que es construís una balisa que facilités l’entrada al petit port de la cala Sant Vicent. El 1918 l’edifici es va lliurar al Ministeri d’Hisenda.